Ràpid Gil, la tercera generació de sabaters

Quan arribava divendres i en sortir de l’escola, aquell jovenet d’Alcanar de nom Enrique, ja sabia què li tocava fer. No li feia massa gràcia perquè els seus amics podien anar a jugar i ell es tenia que quedar a casa. Cada divendres, es repetia el que més temia, la feina que li esperava era netejar i embetumar les sabates que el seu pare havia reparat durant el dies anteriors. No li agradava, però sense saber-ho seria quelcom que aprendria sense voler i una mica a desgana, però que en un futur llunyà a la seua infància si que l’ajudaria en un moment difícil. Estem parlant d’Enrique Gil, qui segueix la tercera generació de sabaters d’Alcanar. Avui Enrique viu i treballa a Vinaròs i és, sens dubte, un dels artesans que segueix ocupat diàriament envers l’era tecnològica i industrialitzada.

Enrique, quan va començar aquest ofici a casa?

El meu iaio José Gil es va casar a Mataró i cap a l’any 1928 va obrir el seu primer negoci de reparació de sabates, que abans principalment treballaven amb corretges. Posteriorment es va traslladar a Xerta, Ulldecona i finalment el 1950 és quan es va instal·lar a Alcanar com al primer sabater del poble. On posteriorment el meu pare Josep, qui tinc sempre prop, a la foto en blanc i negre penjada al costat del taulell de treball, va seguir l’ofici fins avui dia. Vivíem al carrer Felip Pedrell i teníem la sabateria a la planta baixa. Molta gent ho recordarà perquè era l’únic sabater i pots imaginar, tothom coneixia casa ‘el sabater’. Així va ser com des de molts anys el meu iaio i després mon pare, van tirar endavant el negoci familiar.

Quan decideixes deixar de treballar per a casa i obrir el teu propi negoci?

Realment fer de sabater no m’agradava, ho vaig aprendre sense voler perquè era el que hi havia a casa i ja saps, tenia que ajudar. Així que sabia fer de sabater perquè tota la vida havia vist com ells ho havien fet tants anys, però com a Alcanar la feina no era suficient per a mon pare i per a mi, em vaig buscar un altre treball al qual hi vaig estar fins que va arribar la crisi. Degut a això, molts ens vam quedar sense feina i com a alternativa, vaig pensar que retornar a aquell negoci que havia aprés anys enrere em podria ajudar. Així que vaig decidir obrir el meu propi taller de reparació de calçats.

Ara, ‘Ràpid Gil’ ja porta quatre anys obert al públic al carrer Sant Tomàs, 31 de Vinaròs on la meua dona també m’ajuda en labors de costura i reparació. Curiosament, ara és un ofici que m’agrada, ja que puc dir que treballo per a mi i no com quan era jove amb mon pare que em manava què havia de fer. Imagino que això potser passa a molts, de jovenet t’ho manen i no ho vols fer i de gran aprofites fent allò que vas aprendre i et sents orgullós d’haver aprés.

Com veus el futur dels sabaters?

Hi va haver uns anys que van estar molt prop de desaparèixer, ja que la gent començàvem a acostumar-nos a tirar les coses abans d’arreglar-les. Potser aquesta crisi ha valgut per a algunes coses més del que ens pensem, una d’elles per a fer-nos tocar de peus a terra, mai més ben dit, i ser més conscients de que és més fàcil reparar que tirar. Estàvem tornant-nos tots bojos! És per això que valoro molt haver trobat una oportunitat en moments difícils, molt més ara que quan era jove. I crec que mentre es segueixen fabricant sabates ben fetes en bons materials, els sabaters seguirem tenint treball, perquè unes sabates que valen una mica més diners també són garantia de que ens duraran més anys si les sabem cuidar.

Mentre vaig fent fotos me n’adono que hi ha un gran volum de clientela que entra i surt diàriament de la botiga, imaginant-me com de perduts i perdudes es devien sentir tota aquesta gent quan no hi havia algú que els hi reparés el seu calçat. Llavors entenc que malauradament totes aquestes sabates i bosses anaven a la brossa o amb una mica de sort tirades per algun racó esperant algun dia trobar algú com Enrique.