Agustí Rodríguez, cicloturisme, càncer i ciclisme de competició

A

gustí Rodríguez és un ciclista de Vinaròs, Castelló, que després d’anys fent esport s’assabenta que una suposada tendinitis mal curada és en realitat un càncer no detectat. Avui, després de córrer una carrera de ciclisme de pinyó fix en circuit urbà, just uns dies després d’una altra sessió de quimioteràpia, ens conta com la vida li va fer canviar totalment les seues preferències. En ple tractament i recuperant-se d’una potent dosi de fàrmacs que el deixen sense forces, agafa diàriament la bicicleta i devora quilòmetres lluitant per la seua salut i fent el que més li agrada.

Agustí i jo ens coneixem fa molts anys, hem entrenat junts i quedem de tant en tant quan les agendes ens ho permeten. El seu pare, Antonio, ha sigut també com un pare en aquest món per a mi i un gran referent del ciclisme valencià per a molts xiquets i adults, ja que durant anys ha dedicat la seua devoció com a director dels equips de ciclisme base de Vinaròs, on també em vaig iniciar, i membre actiu de les federacions de ciclisme de Castelló i la Comunitat Valenciana. Així mateix, Agustí després de rebre aquesta devastadora noticia, ha de deixar el treball i marxar a València, d’on són originàriament els seus pares, per a iniciar immediatament el seu tractament. Ara per ara, després d’un llarg temps entre metges i tractaments, es troba immers en una etapa de la seua vida en què, envers les bones notícies, requereix igualment molt esforç diari, ganes desuperar-se però sobretot alegria i bona energia.

Víctor Seguí: Agustí, quins van ser els teus inicis al món del ciclisme?

Agustí Rodríguez: Bé, vaig començar amb vuit anys a les escoles de ciclisme, recordo que mon pare em vaportar a una carrera, un circuit urbà a Vinaròs, i em va preguntar si aquell esport m’agradava, li vaig dir que sí que m’agradaria provar-ho. Em va comprar una bicicleta que encara la recordo, era un quadre marca Emporium, una bicicleta molt pesada, amb unes rodes molt grosses, tres pinyons i un sol plat. Aquella temporada vaig córrer tres carreres i des de llavors he practicat el ciclisme fins ara.

Quins resultats has aconseguit al ciclisme?

A les escoles guanyava algunes carreres, però allò era més per a divertir-se i aprendre. Després en amateurs jo no era bo, abans vaig patir una hepatitis que em va apartar uns anys del ciclisme i quan vaig arribar a amateurs la gent estava molt preparada i no tenia el nivell que requeria estar allí. No tenia el nivell ni la paciència perquè era molt jove i llavors no estava tant per tot allò. (Ho diu rient, recordant aquella adolescència apassionada i efervescent).

Com afrontes la noticia del càncer?

En molta sorpresa. Perquè a mi només em feia mal el muscle, pensava que era una tendinitis mal curada. A través de la mútua em van fer una ressonància i van veure que hi havia una taca sospitosa. Va ser a partir de llavors quan van començar a fer-me proves fins que a l’hospital de Vinaròs em van trobar un tumor.

Després de la dura teràpia, què et planteges fer per a sanar?

La veritat és que he estat en mans d’un homeòpata molt bo de València. Però sobretot l’actitud, actitud positiva i no decaure mai. Tindre bons pensaments, has de ser positiu perquè la ‘quimio’ és molt dura, la ‘quimio’ fa molt de mal. Encara que estava molt greu, no em feia mal res, només el muscle, a part dels efectes del tractament sempre m’he trobat bé.

Quan decideixes tornar al ciclisme i concretament tornar al món de la competició?

Sempre he tingut bicicleta. Hi va haver uns anys que la vaig avorrir quan era més jove i vaig deixar el ciclisme. Només feia gimnàs i de tant en tant sortides cicloturistes. Vaig tornar a agarrar la ‘bici’ més seriosament quan vaig començar a fer brevets (etapes ciclistes de llarga distància no competitives) de manera cicloturista. Va ser a través de la web quan vaig veure carreres d’aquestes de pinyó fixe, un dia vam anar uns amics a veure el Red Hook Crit de Barcelona i allí va ser quan em vaig enamorar d’aquesta disciplina. El pinyó fixe és adrenalina pura, s’ha d’estar molt fort perquè són proves curtes, quaranta minuts sempre al màxim.

Conta’m una mica sobre la teua lluita personal en aquesta època que estàs vivint.

El càncer, volent-ho o no et deixa tocat en uns aspectes o altres. Ara mateix no treballo ni sé si podré treballar, llavors la bicicleta per a mi és com un ‘hobby’, per a divertir-me, perquè no puc estar ni estaré mai com la gent jove, tinc més de quaranta anys i per la meua enfermetat tinc les limitacions pròpies de la ‘quimio’ i d’un tractament de pastilles bastant fort. Sóc molt competitiu, m’agrada la competició, però clar al meu nivell, tracto de preparar-me el millor possible i dintre de les meues possibilitats participo en aquestes carreres.

Què els diries a gent com tu, que estan lluitant contra el càncer i volen seguir endavant?

Que no decaiguen i tinguen sempre actitud positiva, que no deixen mai de fer esport i que totes les coses negatives se les deixen i les obliden, perquè hi ha que pensar sempre en positiu, ser feliç i no enfonsar-se mai. En aquestes enfermetats hi ha molta gent que es deixa anar i empitjora per això, l’estat d’ànim fa molt.

És més important el viure que moltes altres coses, veritat?

Sense dubte!

Vols afegir alguna cosa?

Si, voldria convidar a la gent a que conegue el món del ciclisme del pinyó fixe, ja que és una disciplina molt espectacular, dura però a la vegada també molt vistosa i atractiva. Està feta tant per als corredors com per al públic, es pot veure i seguir en la seua totalitat ja que es fa en circuits urbans i curts. M’agrada donar a conèixer aquesta disciplina que practico perquè crec que té futur. És molt bonica de practicar i també econòmica ja que a partir de dos-cents euros pots tindre una bicicleta d’aquestes.

Després d’aquesta entrevista he de donar una vegada més les gràcies a Agustí per la seua sinceritat i tracte amable. Tranquil, educat i correcte no dubta en ajudar qui té prop i això es veu en un sol cop d’ull. Potser no serà un gran campió però si que és una persona estimada dintre el món del ciclisme, on molts el saluden i sovint parlant el tallen per demanar-li unes fotos al seu costat. Si més no, és un gran lluitador i això és percep a l’estar prop d’ell.